Pobres Criatures és una pel·lícula d’estil indie amb un gran pressupost. Pel que surt de les típiques comercials pel·lícules que estem acostumats.
He de dir que no tenia gaire idea que anava la pel·lícula, i després he investigat una mica sobre el que en parlaven:
- Apologia al feminisme.
- Creativa.
- Una tortura visual.
- Una mirada del feminisme original.
També cal dir que prové d’un llibre, que no he llegit. Per això no puc fer una comparativa de l’adaptació, però si puc opinar sobre la pel·lícula.
El treball del director.
Desconec en profunditat el treball del director Giórgios Lánthimos, així que el primer que vaig fer va ser investigar una mica la seva carrera i altres pel·lícules que ha fet.
He de dir que segueix la dinàmica, però crec que no té tanta força com per exemple “ La Langosta ”. Una pel·lícula que vaig arribar a veure sense saber que era aquest director, i va ser curiosa… i interessant.
El que és bo d’aquest director, en fer un cinema a l’estil «indie», veiem una cura força elaborada del treball de composició i altres treballs del director… tanmateix, pel meu gust els personatges sempre fluixegen amb un estil «avorrit», especialment comparant-lo amb pel·lícules actuals.
La feina amb el color, he de dir que no és una cosa que m’agradi a l’hora de treballar-ho… però bé, això és a gust del consumidor.
Els personatges de Pobres Criatures.
Ens trobem amb uns personatges carismàtics i curiosos. Tot i això, no em semblen tan carismàtics com ens podem trobar en pel·lícules com « Hotel Budapest » o altres que us podria recomanar.
No obstant això, la profunditat dels personatges realment queden molt raspats sense un valor profund sobre aquest tipus de característiques de la seva filosofia, estil de vida entre d’altres, per la qual cosa el temps dedicat per a cadascun i la relació amb la protagonista… queda molt «buit».
Els escenaris.
Clarament els escenaris estan molt treballats, i són maquetes molt ben treballades. El treball d’art és impecable, encara que moltes vegades el món es tanca d’una manera molt «curta», imitant força una obra de teatre, com a espectador.
Li dóna molt bon valor a l’obra, però de vegades queda una cosa estranya tenir unes escenes semblants a la d’un teatre… i d’altres que imiten a la perfecció un escenari real.
La història de “Pobres Criatures”.
En aquest tema, m’endinso a dir que la pel·lícula no tracta en cap moment del feminisme. De fet, veig més aviat uns personatges narcisistes en què només els interessa el seu propi interès; en aquest cas pot ser la bellesa, la ciència o els diners.
Aleshores, la història tracta sobre la relació d’una criatura que vol aprendre coses sobre el món. D’això, tindríem un valor molt interessant si aprofundíssim les filosofies que expressen. Aquesta evolució del personatge tracta sobre les seves emocions en certament, però gens coherent amb allò que «desitja» amb allò que fa.
Pel que tens una història, força buida d’on el personatge principal només té l’interès de la seva pròpia satisfacció personal, centrant-se especialment en la satisfacció sexual… sent gairebé l’únic interès de la jove. Després, això canvia, però segueix amb un narcisisme extrem digne d’una sociòpata.
La meva opinió.
Aquí podem tenir dues visions ben diferenciades en referència a la pel·lícula:
- Si veuràs una pel·lícula per passar l’estona. Possiblement perdràs molts matisos, serà una pel·lícula més que et deixarà amb un gust de comèdia, però que no entendràs més que el bàsic del treball de la pel·lícula. Crec que en gaudiràs d’altres molt més.
- Si us agrada aprofundir en l’art del cinema. Si per contra, ets dels que analitzen les converses, evolució del personatge, la narrativa o els personatges carismàtics… segurament és una pel·lícula que se’t quedarà curta. Està molt ben treballada a nivell d’art, està ben enfocada, però l’evolució del personatge i la relació amb la resta de personatges no són a l’alçada. No serà la millor pel·lícula que veuràs, però pot ser entretinguda, però no esperis una mica grandiós.
Com ja he comentat, no he llegit el llibre i potser és tan extens que en una pel·lícula de 140 minuts no es pugui aplicar, això és clar. Tot i això, després d’haver llegit els comentaris d’enfocar-lo com a «feminisme» és una porqueria que no té sentit.
En resum, és una pel·lícula de narcisistes en què interactuen de bona fe amb la protagonista perquè aquesta pugui «evolucionar» sense tenir en compte cap fet dels personatges del seu voltant. Una pel·lícula força fluixa pel que vol ser, però interessant pel treball d’art… però no dels personatges ni la història en si.